El
transport públic ha estat sempre per a
mi motiu d’inspiració, com llegir algun tros de poemes d’en Verdaguer, com un roser en tot l’esclat de la
primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com la música d’en Llach sentida en el moment precís, com la cara, les mans, el caminar, el
parlar, el mirar absent de certes persones absolutament desconegudes que tot
d’una et creus, que t’atreuen i que no veuràs mai més.
Observant
persones que coincidim sovint però que mai ens saludarem, em pregunto:
Quina
és la seva vida? feliç? Com era d’infant? i ara? Preguntes sense resposta, a
excepció de la que m’atorgo segons veig les seves cares
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada