Tenir
l’oportunitat de trobar la feina que desitjava, em portà viure a Andorra.
Em
satisfeia pensar que al cap i a la fi no era tant lluny. El seu paisatge és
paral·lel al nostre Pirineu lleidatà, i veure la possibilitat de viatjar sovint
a Barcelona, era tot. Però el dia a dia no s’ha produït com imaginava, perquè no
sempre es possible “anar a baix” com diuen els autòctons.
No
obstant no mi vull sentir forastera; tinc la gran sort de que la nostra llengua
és l’oficial i ho arrodoneixo amb l’olor dels menjars que cuino com els fèiem a
casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada